Miquel Ruiz Avilés (Purullena, Granada, 1954) és fotògraf de premsa. Ha col·laborat com a corresponsal gràfic a El Periódico de Catalunya i a l’Avui, a les revistes Lecturas, Interviú, Cambio 16, Bunte, Actual i Cover, al diari El País, a l’Agencia EFE, a L’Empordà Federal, a El Observador, a El Mundo i a La Vanguardia, i sobretot a Punt Diari des de la fundació del diari l’any 1979. El 1993 es convertí en cofundador amb Rafael Bosch de l’associació Fotògrafs per la Pau i actualment n’és el president. Va rebre el premi Liberpres a Girona i París el 2007. La Fundació Valvi li atorgà el Premi Salvador Sunyer i Aimerich a la Solidaritat.

En Miquel pren consciència social de la seva feina de fotoperiodista arrel dels seus viatges per a diversos projectes internacionals, a Nicaragua, a Palestina o a Sri Lanka. En aquests destins el fotògraf esdevé narrador crític de la realitat, i construeix un discurs amb voluntat de denúncia. El seu treball més important en aquest sentit és a Bòsnia: cobreix tant la primera etapa (1993-1997), en ple conflicte dels Balcans (setge de Sarajevo), com algunes de les etapes posteriors (2006-2009). Les fotografies d’en Miquel recullen les seqüeles de la guerra i les manifestacions i actes de reconeixement de les víctimes, especialment les del genocidi de Srebrenica.

En la master-class de Garrigàs, en Miquel Ruiz ens proposarà participar en un col·loqui sobre l’ús de la fotografia com a eina per lluitar contra la desigualtat. I ho farà a partir d’un projecte seu d’absoluta actualitat: Libèria i el drama de la malària. En aquests moments on el continent africà és cada dia a les notícies a causa de l’ebola, no cal oblidar que el drama de la malària està provocant més de tres mil morts al món cada dia.
El projecte d’en Miquel Ruiz, fet gràcies a la col·laboració de la Diputació de Girona, la Fundació Valvi i Televisió de Girona, va consistir en documentar el drama de la malària a Libèria i les necessitats per tal de combatre-la.
Us deixem a continuació algunes de les imatges que formen part del seu treball, i uns textos sobre l’obra d’en Miquel Ruiz.

L’obra fotogràfica de Miquel Ruiz es sincera, sí, i és efectiva, també. Com cal. Però està feta des d’una perspectiva humana que amara totes i cadascuna que les instantànies que ens ofereix. En el seu cas, el fotògraf no té cap intenció de convertir-se un un notari allunyat i objectiu, sinó que s’esforça a transmetre la denúncia, el patiment, el dolor –i la bellesa, quan cal- per tal que ens interpel·li i ens obligui a mirar, a interrogar-nos i, si pot ser, a actuar.
Així, si la professionalitat del fotoperiodista imposés no implicar-se en allò que capta, el Miquel és un mal fotògraf. Un fotògraf que ofereix, més enllà de les imatges impactants de la guerra -com és el cas de Bòsnia-, els anhels, els patiments i les esperances captades en els més vint anys que fa que trepitja un mateix escenari treballant de forma regular amb una mateixa gent.

Francec Dalmasses i Thió, periodista i consultor especialitzat en cooperació al desenvolupament, educació pel desenvolupament i acció humanitària.

Les imatges d’en Miquel no tenen tomes falses, son imatges de compromís, de pau i d’amics, ningú com Miquel es Srebrenica. El seu neguit per donar a conèixer la història, en documentar-la i al costat conèixer les seves protagonistes supervivents i aconseguir que “les mares de Srebrenica” formin part del nostre cercle més íntim. Donar a conèixer la història amb imatges, apropar-te a les protagonistes i aconseguir col·legues, amb propostes per superar-ho, com la campanya de les vaques i ovelles que es va iniciar a les comarques gironines i amb el suport de la Diputació, son un dels principals exemples d’eficàcia, eficiència, idoneïtat….,la paraula que vulgueu posar, en els projecte de cooperació internacional i solidaritat endegats en els darrers anys. Denuncia, fraternitat i la difusió constant de l’esperit de Potocari i tot el que representa. Miquel son imatges de pau i amics.

Ha fet més que documentar la guerra, les víctimes, la destrucció amb imatges, ha fet que en cada enfoc, en cada negatiu, en cada llum, hi trobem protagonistes, ens sentim còmplices, coneguem una història, ens fa viatjar, ens fa somiar, ens fa estimar. Deixeu-me doncs acabar aquestes ratlles amb el comentari ,tantes vegades atribuït a Bertold Brecht (1898 – 1956), “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N’hi ha d’altres que lluiten un any i són molt bons. N´hi ha que lluiten molts anys i són encara millors. Però n’hi ha que lluiten tota la vida i aquest, són els imprescindibles”. Gracies Miquel.

Manel Vila, funcionari de l’Ajuntament de Barcelona.