La seu en va ser el Mas Gironí de Garrigàs, i els promotors els fotògrafs empordanesos Josep Oliva i Miquel Ruiz. Era un seu vell somni, sorgit de sobretaules d’amics, i que va veure finalment la realitat.

Martí Dacosta, cofundador de Diafragma Figueres, en va escriure a Empordà:

“El Mas Gironí ha estat la seu del primer Photo Mirador Garrigàs. Un esdeveniment portat a terme el passat 24 d’agost pels fotògrafs empordanesos Josep Oliva i Miquel Ruiz.
Després d’una breu presentació, els dos directors del Photo Mirador es mostraven visiblement emocionats per haver pogut realitzar un projecte llargament somiat. Varen convidar el públic a guardar un minut de silenci per Paco Elvira i Oriol Maspons, dos grans fotògrafs del nostre país recentment traspassats.

Acte seguit va començar una taula rodona amb fotògrafs de primera línia, moderats per Rosa Maria Vilà, redactora fotogràfica de la revista Descobrir Catalunya.
Tino Soriano, Samuel Aranda, Òscar Rodbag i Francesc Guillamet, juntament amb l’editor Quim Curbet, varen parlar de la seva feina, la seva experiència i de la fotografia actual. De tots és coneguda la problemàtica actual: en el moment de la història que hi ha més necessitat d’imatges, sovinteja el tot gratuït i les males pràctiques pel que fa als drets d’autor, els preus a la baixa i els contractes abusius, que utilitzen alguns mitjans i empreses editores d’aquest país.

Un a un, tots els fotògrafs convidats varen donar la seva pròpia opinió de la problemàtica. Samuel Aranda ho té clar, va comparar aquest fet amb una relació sentimental, “si no funciona el teu dia a dia amb una empresa, talles i vas a buscar-ne una altra en un altre lloc”. Ell fa anys que treballa pel New York Times.
Tino Soriano, per la seva part, va dir que “les coses aquí estan malament. Cal ser optimista i anar on hi hagi el diner i les possibilitats de negoci. El món és molt gran i no té fronteres”. Soriano treballa per National Geographic.
Òscar Rodbag reclamava la necessitat d’unió dels fotògrafs “per tenir força” davant d’aquest entorn tan hostil. Francesc Guillamet va utilitzar una metàfora per dir que la fotografia fa anys que està “en un estat gasós” on va adoptant formes i es perden oficis i es generen noves sortides professionals segons els temps. Ell treballa i molt amb fotografia gastronòmica.

Moltes de les queixes i problemes estaven relacionats amb el fotoperiodisme. Miquel Ruiz, amb la seva particular ironia, va donar un avís als companys: “Hi ha vida més enllà del fotoperiodisme, jo en sóc un exemple. D’ençà de la meva malaltia, he pensat i he fet molts projectes. Abans m’esperava cinc hores davant un jutjat per fer una foto, i ara m’espero cinc hores al costat d’un arbre per fer la foto amb més bona llum, i us asseguro que és més divertit”.

A la taula també es va abordar el tema de la formació dels joves. Maria Rosa Vilà exposava la importància de tenir uns referents personals, un pòsit cultural és importantíssim més enllà de la tècnica a l’hora de fer una foto, “sense una base és impossible de fer una bona feina fotogràfica”.

Un cop acabada la taula rodona i el torn de preguntes, el public va poder sopar a la fresca. Molts dels assistents aprofitaren per xerrar i comentar temes amb els professionals presents.

Cal esmentar la imatge gràfica d’aquesta proposta, elaborada pel dissenyador Isaac Ruiz. Una càmera fotogràfica dels antics senyals de miradors de carretera s’ha convertit en el segell del Photo Mirador Garrigàs, sens dubte un referent que caldrà tenir en compte.”